comentaris

By admin, 08/06/2010 7:47 pm

Última conferència i mestre Fratini se’ns acomiada després d’aquestes 8 sessions. Avui, la desaparició del cos.

Informació número 1: als anys 80, les vanguardes es van concentrar en el cos, buscant-li una imatge més honesta. Davant d’aquesta competència, la dansa va reaccionar agafant com a tema -no només mitjà d’expressió- el cos. És a dir, anem a parlar del cos utilitzant el cos. Aleshores, problema: el cos serveix parlar del cos? Aquesta mateixa crisi la va tenir la filosofia a l’abordar el llenguatge, a principis de segle XX: serveix el llenguatge per explorar els límits del llenguatge? Benvinguts al misteri.

Dos: els ballets d’Oskar Schlemmer, de la Bauhaus, van ser els primers a intuir que el futur de la dansa era contaminar-se d’altres disciplines, perquè la dansa no es basa en el cos. Posem-nos les mans el cap, deixem d’associar dansa i cos. Passa sovint: els homes es van posar a ballar i ho vam anomenar dansa; després, hem descobert que la paraula dansa no necessita a les persones que es van posar a ballar.

Tres: actualment estem esperant el final de l’art, de la dansa, però no acaba d’arribar mai: mentre l’anem explicant, el fem durar. Aleshores, el postmodernisme no és una nova època, sinó viure en el final d’una: et lleves i no hi ha res per fer. Juguem, aleshores?

Quatre: Parlem del final de la dansa per imaginar que la podem explicar, com si tingués un argument. Com qui descobreix que la parella tenia un amant i -magdalena proustiana…- reinterpreta tot el passat, davant l’apocalipsi totes les capes de la història brillen: és el col·lapse dels significats. Viure el final és de bojos.

Cinc: quan tot el moviment s’ha acabat, no queda la quietud, sinó una vibració, comenta mestre Fratini. Sembla que el final sigui tornar a la tensió del que està apunt de passar, que diria Rudolf Otto: no hi ha quietud, no hi ha silenci absolut (Cage), “farolillos de hojalata herían la madrugada” (Lorca).

Sis: el tema del nostre temps: hi ha qui es queixa que la no-dansa mata la dansa (que si rep més subvencions tal que no pas tal, que si això és comercial i allò necessita ajuda, que si es programa massa o massa poc, i etc etc); quan, de fet, diu Fratini, la no-dansa és la dansa més completa: és hiperdansa, hipercoreografia: en la no-dansa, allò que balla és el concepte de dansa.

Set: Jérôme Bel planteja coreografies fetes de fragments de coreografies, les restes d’un col·lapse, on la forma plàstica no té cap sentit: és la il·lustració de grau zero. La obvietat pura i dura: això és la fenomenologia de Heidegger, la no-pipa de Magritte, la ingenuïtat boba del Petit Príncep: wooh, la realitat, un cop buida del significat que li afegíem nosaltres, és hipnòtica.

Vuit: els dispositius coreogràfics: establim unes consignes (no trepitjar el terra, moure’s sempre lateralment, etc) damunt les quals deixem anar els intèrprets com rates perdudes en un laberint: titubegen i fan el que poden, fins que es col·lapsen: aleshores compleixen el dispositiu perfectament, perquè l’última norma era col·lapsar-se.

Nou: Deleuze parlava de la màquina que desitja, que no produeix cap objecte sinó que només el desitja. Doncs avui desitgem la dansa: el motiu de fer una coreografia és fer una coreografia: estem llegint tota l’estona el llibret d’instruccions. Actualment, la dansa ja no la fem, sinó que la som: no hi ha res per fer, ara ja; sols podem reflexionar-nos.

Deu: les metamorfosi. Són, aquestes, una forma d’acabar el conte sense que s’acabi: em presento sota una altra forma sense deixar de ser jo. Es tracta de convertir-se en alguna cosa que representi la meva acció: l’agitació deixa de ser exterior i es passa al subjecte. Res desapareix, tot es transforma.
“Te hecharemos de menos”, “yo también”.

[accedeix al material de la conferència aquí.]

Comments are closed

Themocracy WordPress Themes