comentaris

By admin, 15/02/2010 11:04 am

Avui, demanem a un filòleg i un historiador de l’art que portin al seu terreny els temes de la conferència. L’objectiu és que, al posar en contacte idees diverses, apareixin arguments insospitats. Aquest cop, els proposem que ens parlin de:

-situacions en què l’art baixa del pedestal (potser arran d’un sentiment de culpabilitat) i s’enfronta amb la realitat. Aleshores, descobreix que és absurd, ridícul, incongruent, fora de lloc, escandalós. En segon lloc, aquest absurd pot dur a admetre que l’impuls creador no és més que una urgència, una neurosi;

-quan l’art busca un lloc en la realitat, sovint s’acompanya d’una crítica contra els qui no busquen aquesta implicació;

-la recepció de Pina Bausch en altres àmbits;

-el tema de la Consagració de la Primavera: l’individu condemnat a oferir el seu art fins l’última conseqüència. A vegades actuant per sota les seves forces per retardar la mort, a vegades actuant per sobre les forces per tal d’accelerar el procés i estalviar el patiment;

-la idea que el principal escàndol de la història humana és l’escàndol mimètic, el desig de voler ser com un altre, assemblar-s’hi. Aleshores, l’única solució és inventar-se un cap de turc, algú hipermimètic que carregui amb les culpes de tots;

-les dones com a possibles depositàries de la memòria de la culpa, quan els homes l’han oblidat o se l’han tret de sobre;

-obres que semblen malsons, dissimulacions d’alguna cosa inconscient;

-l’ús de la serialitat, on cada repetició desgasta el referent;

-la tècnica del contact: el cos només es mou sota l’impuls d’un altre cos; allò que produeix el moviment sempre és l’altre, de qui sóc relatiu. El cos esdevé desmemoriat, sense prejudicis;

-els shadow movements de Rudolf Laban: cada gest nostre té moviments de més, excessius, inconscients, neuròtics. A l’obra Cafè Müller, Pina Bausch està totalment lliure d’aquestes ombres, fins al punt que rebota quan topa amb les parets, no hi ha contacte traumàtic, no és relativa a res fora seu, ella és l’absolut del ballet.




Raül Garrigasait, traductor i tècnic editorial

  • El pintor Henry Fuseli (1741-1825), suís de naixement i anglès d’adopció, s’interessava molt per Miquel Àngel i l’estètica classicista, però ha passat a la història com un dels grans mestres del mal gust. En els seus quadres hi ha una de les concentracions de quincalleria sinistra més remarcables de la història de l’art. Sembla que ell no va ser conscient de la seva pròpia excentricitat. Me l’imagino feliç pintant els seus monstres entendridors. Això encara em deixa més intranquil.
  • Abans que l’art es convertís en una disciplina custodiada per una comunitat d’entesos, hi hagué altres formes de saber que una minoria es reservava per a si mateixa. Les històries que ens han arribat d’aquelles èpoques potser ens poden ajudar a pensar el món artístic d’avui. Hípasos fou el primer filòsof pitagòric que, trencant el jurament de fidelitat al seu grup, va divulgar per escrit un descobriment matemàtico-filosòfic del mestre Pitàgoras. L’escriptura, aleshores, era un invent nou, i permetia que el saber (o una aparença de saber) circulés d’una manera desconcertant. Els altres membres de la secta van expulsar Hípasos i van erigir-li una estela funerària: per a un grup tan compacte i dotat de tant poder polític com el pitagòric, aquest acte era una manera eficaç de decretar la mort social de l’individu. La mort real li arribà poc després, de mans d’un déu, que va fer que s’ofegués a alta mar, com mereixen els perjurs. Això va passar fa uns dos mil cinc-cents anys (si és que va passar).
  • El poeta Andreas Kalvos, nascut a l’illa de Zante l’any 1792, va escriure odes a la llibertat, al coratge, a la pàtria i a la virtut en un grec terriblement arcaïtzant, justament mentre els seus compatriotes combatien per alliberar-se del domini otomà. Després de publicar els seus poemes, va viatjar a la Grècia continental per tal de lluitar amb les armes contra l’opressió i fer realitat els ideals que cantava en els seus versos. Al cap d’un parell de mesos va tornar a la seva illa, aleshores sota domini britànic. No va posar mai els peus a la Grècia alliberada. Tampoc no va escriure mai més cap poema.
  • El relat Die Jesuitenkirche in G., d’E. T. A. Hoffmann (1776-1822), inverteix el mite de Pigmalió. Aquí no es dóna vida a cap estàtua: Berthold, un pintor obsedit per l’obra perfecta, es desfà de la seva muller i del seu fill per tal de recuperar la capacitat artística que tenia quan la seva dona era només un ideal de la seva imaginació. Perquè el seu art pugui viure amb vida pròpia i no sigui un mer plagi de la realitat, primer ha de matar la vida real. Si no, Berthold el sent com una degradació, com una pantomima mancada d’esperit. Malgrat tots els èxits provisionals, aquest art és una maledicció per a aquell a qui ha estat concedit el do de realitzar-lo i per als desgraciats que l’envolten. Berthold s’acaba suïcidant, naturalment.
  • Sobre els moviments, la voluntat, el cos i les ombres, el filòsof grec Sext Empíric (vers el 200 dC) va escriure això: «A l’escèptic li succeeix el mateix que li va passar, segons conten, al pintor Apel·les. Diuen que aquest darrer, pintant un cavall, volia imitar amb els colors l’escuma de l’animal; com que no se’n sortia de cap manera, va deixar-ho córrer i va llançar contra la pintura l’esponja amb la qual eixugava el pinzell. L’objecte, en tocar la superfície, va deixar una marca que imitava justament l’escuma del cavall. Així mateix, els escèptics esperaven assolir la tranquil·litat d’esperit resolent la contradicció que hi ha entre el que se’ns manifesta i el que concebem amb la ment; com que no la van poder resoldre, van suspendre el judici. I a la suspensió del judici, com per un atzar, la seguí la tranquil·litat d’esperit, tal com l’ombra acompanya el cos.»




Albert Mercadé, historiador de l’art i productor audiovisual

  • La consagració de la primavera: Hi ha molts exemples de passatges heroics on l’artista se sacrifica prometeicament en el camí de la concepció de l’obra d’art. El mite fundacional el protagonitza Miquel Àngel en el curs de la creació dels frescs de la Capella Sixtina. Un dels més il·lustradors de la modernitat és el passatge narrat excepcionalment per Stefan Zweigsobre com va ser concebut el Messias per Georg Händel (Els deu episodis estel·lars de la humanitat). Dies de gana, de son, d’aïllament social, de malatia, de patiment i de dolor; amb un épic desenllaç de joia.
  • Caps de turc que simbolitzen expiatòriament el que antigament la crucifixió o el Macho Cabrío, podrien ser, en les arts plàstiques, les Crucifixions de Francis Bacon o, en versió peninsular, les d’Antonio Saura. També el Guillem Tell de Salvador Dalí; obres que projecten les culpes de l’home modern, angoixat, ferit i erotitzat en la cursa per la conquesta de la pròpia essència en irrenunciable llibertat.
  • Baixar del pedestal: Penso en els moviments artístics sorgits en els anys immediats a les dues grans Guerres Mundials: a l’Alemanya d’entreguerres, el dadaisme o la Nova Objectivitat. A la França alliberada: l’existencialisme, Giacometti, Beckett, Ionesco, Dubuffet… Comparteixen la proclama d’un art desmitificat i antiespeculatiu, que encara la realitat i l’ésser humà en la seva cruesa i absurd existencial.
  • “Jo acuso”: Salvador Dalí, junt amb el crític d’art Sebastià Gasch, publiquen l’any 1928 el Manifest Groc. Reivindiquen la conquesta de l’art a través d’una nova realitat: la màquina, l’esport, l’art modern, la intensitat; denuncien el conservadurisme de la Catalunya noucentista i els seus símbols: la Fundació Bernat Metge, l’Ateneu, els Jocs Florals, la bellesa.
  • El dolor en femení: Penso en les propostes gràfiques de l’artista neoyorquina Kiki Smith. Els seus murals estan presidits per cossos adolorits que encarnen les noves culpes i dolors sorgides d’ençà l’alliberació de la dona: la solitud, la por, l’angoixa.
  • L’estètica del malson: El cas fundador el trobem en les pintures negres de Goya. Sord, vidu, decrèpit en la seva ancianitat, el pintor es tancà durant els seus darrers anys de vida a la Quinta del Sordo, la seva villa a la riba del Manzanares. Pintà totes les parets de casa seva més fosques i ambigües formes del seu inconscient.
  • La repetició que desgasta: Segons Walter Benjamin l’art, en ser sotmès a la reproductibilitat, perd el seva naturalesa auràtica, i per tant també part del seu sentit que el justifica. Els artistes pop art nordamericans dels seixanta (Warhol, Lichestein) es reivindiquen com els primers en obrir el sentit de l’art a nous estadis abans desconsiderats com la frivolitat, l’humor, la serialització o la imatgeria comercial.
  • El cos desmemoriat: El Nu baixant les escales, manifesta l’interès de Marcel Duchamp i els artistes moderns per inscriure el moviment a l’obra d’art com a afirmació de l’home nou, que avança valent sense memòria ni prejudicis.




[Accedeix al material de la conferència aquí.]

Comments are closed

Themocracy WordPress Themes