comentaris

By admin, 15/01/2010 11:42 pm

Demanem a 3 representants de diferents disciplines que portin al seu terreny els temes de la conferència. L’objectiu és que, al posar en contacte idees diverses, apareixin arguments insospitats. Concretament, els proposem que ens parlin de:

-viatgers que tornen a casa i, a l’explicar allò que han vist, resulta que en el fons parlen més d’ells (els seus interessos, gustos, manies) que no pas del que han vist;

-la visió d’Espanya pels forasters com un lloc exòtic durant molts anys;

-casos en què el fet de tractar un tema exòtic permet relaxar les formes clàssiques i improvisar nous llenguatges;

-l’imaginari actual sobre orient: potser ja no parlem d’Alí Babà, però sí que fantasiegem amb malvats, terroristes i caos;

-intents de tornar a una suposada puresa primitiva, intents que no deixen de ser una ficció més;

-el desig que projecta el públic cap a l’obra, fins al punt que l’obra és un substitut dels nostres desitjos i difícilment és rebuda com a real;

-el paper de les institucions culturals, que potser no busquen altra cosa que el públic surti content i torni un altre dia;

-l’ús de l’avorriment com un mitjà de provocació;

-l’error d’entendre l’agitació més com un moviment físic que no pas intel·lectual.




Joan Álvarez, guionista

  • Willam Castle (1914-1977) va ser un director-productor nordamericà que va explotar al màxim els gimmicks aplicats al món del cinema. Durant les projeccions de les seves pel·lícules de sèrie B, afegia efectes a la sala de butaques espantant als espectadors amb efectes reals: esquelets de plàstic que apareixien del sostre, pel·lícules que “es cremaven” per la intervenció directa de les criatures de les seves cintes, o donant indicacions al públic perquè es posessin unes ulleres anaglifes en determinats moments de la projecció de 13 fantasmas (13 ghosts, 1953) al mateix temps que els personatges de la peli per a visionar alguns fragmens en tres dimensions. Castle, que també va ser productor de La Semilla del diablo (Rosemary’s Babe, Roman Polanski, 1968), va ser homenatjat en el personatge protagonista de Matinee (Joe Dante, 1993), interpretat per John Goodman.
  • A Brigadoon (Vincent Minelli, 1954), un poble encantat apareix al pàrams escocesos una vegada cada cent anys. En Gene Kelly, protagonista de la història (juntament amb la Cyd Charisse), troba en aquest lloc màgic i ple de dansaires l’amor que mai ha trobat abans. Hi ha un remake encobert en versió gore: 2.000 maniac, de Herschell Gordon Lewis (1964).
  • A En la boca del miedo (In the Mouth of Madness, John Carpenter, 1994), en Sam Neill interpreta a John Trent, un detectiu privat que ha de trobar en Sutter Kane, un exitós escriptor de novel·les de terror que ha desaparegut mentre treballava en el seu darrer llibre. En el curs de la investigació, Trent descobreix que les novel·les d’en Kane estaven basades en fets reals. I no només això, descobreix que ell mateix és el personatge protagonista de la seva darrera obra, i tot el que li està passant, i la realitat que l’envolta, està essent escrit en aquest mateix moment. La realitat i ficció es confonen en aquesta cinta de terror que homenatja un punt de vista concret del gènere. La realitat ja no és el que era.
  • la recent Avatar (James Cameron, 2009), fem un viatge de pur entreteniment, tecnològicament fascinant, cap al món exòtic de Pandora. Cameron, però, ens parla del que malauradament té lloc al nostre mateix món: les grans deforestacions i l’extermini de les poblacions indígenes per interessos corporativistes.
  • A La Sombra del Vampiro (Shadow of the Vampire, E. Elias Merhige, 2000) es recrea el rodatge del Nosferatu de Murnau. És tan poca la informació que es té sobre Max Schreck, l’exòtic actor que va interpretar al vampir protagonista, que es teoritza sobre si no era un autèntic vampir…




Àlex Mitrani, historiador de l’art i curador independent

  • Henri Rousseau no va sortir mai de París. Va pintar les seves famoses jungles inspirant-se en el zoo i en llibres, però va fer estimar aquell món altre, el va fer “somniable”.
  • Avui, el turisme, l’exotisme com a producte de consum immediat, exclou la dificultat, el viatge. A l’època del Ballets Russos trobem obres que van saber explicar la poètica del desplaçament i el descobriment moderns. Per exemple el poema “Prosa del Transiberià“, de Blaise Cendrars i que va il·lustrar Robert Delaunay, o els relats de Paul Morand.
  • Per a curar-nos del prejudici contra l’altre i sobretot vers “la gent del sud”, és bo llegir el que va escriure sobre Espanya el pintor Eugène Delacroix, amb admiració i distància respecte a “cette terre étrange”.
  • Qui sóc jo i que és l’altre? La millor manera de preguntar-s’ho és davant el mirall o davant la finestra. Un artista contemporani ho ha treballat amb profunditat: Dan Graham.
  • Voler marxar, fugir, engegar-ho tot… des de Rimbaud, una pulsió constant que hauríem d’explicar-nos, a Occident.




Francesco Ardolino, doctor en filologia catalana i professor de filologia italiana a la UB

  • Luigi Malerba és un narrador poc conegut fora d’Itàlia. En un llibret amb tiratge limitat i ara completament oblidat, Cina, Cina, reprodueix les seves impressions d’un viatge “post-maoista” a Bejing. Hi ha una mica de tot: notes, observacions, curiositats, però també epigrames i una introducció programàtica on l’autor confessa que ha estimat els xinesos “fins al punt de desitjar de ser jo també xinès”. En una obra més coneguda, Il viaggiatore sedentario, Malerba recorre el viatge de Marco Polo i explica que (la traducció és meva i, perdoneu-me, del tot extemporània) “abans hom partia per viatjar, avui, en la majoria dels casos, hom part per arribar; entre la partença i l’arribada hi ha el buit, un traç de llapis al mapa, sense trobades, sense paisatge, sense aventura. Són quilòmetres cecs del quals no mantenim la memòria. Així, doncs, canvia el concepte mateix del viatge, que ja no és un recorregut sinó una partença i una arribada”.
  • També per Benedetto Croce Espanya encara era un model exòtic: tanmateix, el seu viatge a la Península Ibèrica recollit al seu Taccuino di viaggio de 1889 (en castellà: En la península ibérica. Cuaderno de viaje, Sevilla, 1993) no devia resultar massa excitant: en dóna constància el pare Miquel Batllori que recorda que Croce li va dir que Catalunya li semblava “una magnifica prefazione di un libro assai mediocre“.
  • Trobo que un text molt curiós (tot i que, fet i fet, tampoc no m’agrada de manera especial) és Terrorista de John Updike. Durant tota la novel·la, el terrorista és un fill d’un àrab i d’una americana, i és ciutadà americà. Tots els seus mecanismes mentals són posats davant els ulls del lector i fins i tot ridiculitzats. El terrorista frustrat esdevé gairebé un tòtil fins a les darreres frases del llibre, quan la seva reflexió final canvia tota la perspectiva del context. L’home del salt, de DeLillo, és una obra molt millor, però no té aquest final de sorpresa.
  • De veritat cal ser primitius per arribar a un estat de puresa? Quan vaig traduir “La confessió o l’esca del pecat” de Palau i Fabre i quan vaig saber que la representarien a Palerm, vaig pensar que d’alguna manera jo podia ser inculpat de la mort de l’Alquimista. En canvi, va ser un petit èxit, la gent no va interpretar la seducció d’un capellà per part d’una feligresa com una provocació, sinó, com efectivament havia de ser, com un himne a la llibertat. Més que l’intent de rescat dels jocs més superficials de les avantguardes, crec que és el valor específic del teatre el que cal recuperar. Altrament, millor refugiar-se en els clàssics sense intentar-ne una lectura modernitzada i patètica.
  • Si cal que hi hagi provocació, encara més cal que sigui dirigida i no pas gratuïta. Poetes que dramatitzen els seus textos de manera autoreferencial avui ens semblen més que ridículs. Perquè, en canvi, resulten captivadores fórmules teatrals inserides dins un context narratiu (o amagades com a narracions). Penso en els fragments dramatúrgics de Philip Roth dins Exit Ghost o en moltes novel·les de Javier Tomeo. Deu tenir alguna cosa a veure amb l’existència reals (o el dubte que s’hi crea) dels autors? Potser sí, potser es tracta de la capacitat d’alguns autors de posar sobre la taula trossos escampats de la pròpia biografia i jugar-hi.




[Accedeix al material de la conferència aquí.]

Comments are closed

Themocracy WordPress Themes