comentaris

By admin, 20/12/2009 9:55 pm

Avui, la forma ha agafat colors existencialistes: passem d’Estats Units a Europa, terreny de Pina Bausch, però també de Maurice Blanchot, Marguerite Duras i Peter Brook. Entrem.


1. Any 1931, Manifest Trentista

En la sessió anterior, es va plantejar el problema de com, nosaltres, podem desaparèixer de l’obra per tal de fer una obra que parli del món i no pas de nosaltres i els nostres gustos: volem veure el món tal com és, deiem. Molt bé, doncs avui això ens porta a parlar del mètode: utilitzar un mètode suposa aplicar una voluntat i, per tant, també acabem parlant de nosaltres. Per contra, si no utilitzem cap mètode i deixem que tot passi per atzar, pot ser que no surti absolutament res de bo.

És a dir, odiem intervenir però conservem el desig de tenir un resultat. Ves per on, això és un problema anarquista (”todo se confía al azar, todo se espera de lo imprevisto, se cree en los milagros de la santa revolución [...] Frente al concepto caótico e incoherente de la revolución que tienen los primeros [la FAI], se alza el ordenado, previsor y coherente de los segundos [la CNT]“, per exemple).

Trobo 2 solucions:

a) acceptar que el resultat sigui un rotllo. De fet, quan jutgem el resultat com a “bo”, “rotllo”, etc tampoc deixem d’aplicar una voluntat damunt l’obra i això és un error: valorar allò que neix sense valor és malinterpretar l’obra. De manera que si no té sentit dir “aquest arbre és un rotllo” tampoc no hauria de tenir sentit dir “aquesta obra nascuda per atzar és un rotllo”. Deixem d’opinar. Si una obra no t’agrada, deia Cage, en comtpes de criticar fes-ne una altra.

b) no aplicar cap voluntat. La millor manera de desaparèixer és callar i no composar més obres. Obrim la finestra, sortim a passejar: guaita quin cel.



2. Transparentar la transparència

Fratini parla dels qui fan la dansa extensible a qualsevol cos (atenció al V.I.T.R.I.O.L. que Jordi Cortés presentarà al SAT!, o el treball igualment amb discapacitats de la companyia Candocco) i els qui busquen una dansa molt òbvia, immediatament reconeixible.

Bé, però aquesta simplicitat em sembla que no és una resposta al punt anterior: utilitzar un llenguatge simple per dir que el món és simple no deixa de ser una interpretació personal de com és el món. De la mateixa manera, els artistes barrocs pensaven que el món era complexe i utilitzaven un llenguatge complexe. En tots dos casos, el públic està davant la visió del coreògraf, no pas davant el món.

Conclusió: tot llenguatge és interpretació. I, mentrestant, el món continua sense ser descobert. El podem mencionar, però no el podem ensenyar: “tu no has vist res, d’Hiroshima…”


3. Jo, la tele i l’entrepà de Nocilla

Quina algeria, quan Fratini posa uns videos de Norman McLaren. Des de que el vaig descobrir l’any passat, me’n declaro incondicional: amb ell, la forma és pura poesia.

Ara que, de fet, sembla ser que a McLaren el coneixia d’aquí: click. I no m’estranya, recoi: click.


4. Excel·lència: pernil.

Inevitablement, caiem en Deleuze. Amb ell, busquem com alliberar-nos de tot prejudici i de tot rastre de l’autor per tal que en surti l’inesperat. Peter Estherházy (llegiu “La mirada de la condesa Han-Han”!) comentava no sé quan que, si enmig d’un discurs tens ganes de dir la paraula”pernil”, diga-la, que ja trobaràs la manera de lligar-ho després: perquè allò que dius és ben poc important, quan precisament el que vols fer entendre és que és tot plegat ja és ben poc important. El meu ximple preferit, en això, és Robert Walser:

“Cómo se ha hechado a perder, si hubo una época en que estaba guapísima. Acaso luego volvamos sobre ello. Ahora hablemos de aquel anticipo…”

Maneres de trobar l’inesperat: Fratini parla de la tècnica del contact (”avui, el 70% dels coreògrafs utilitzen el contact per descobrir formes”, diu), la tècnica del let it go de Trisha Brown o l’eurítmica de Dalcroze, qui se supeditava completament a la música. També hi ha qui, en comptes de fer, desfà: Fratini cita allò de “dibuix borrat per R. Rauschenberg“, que és el mateix que faran els graffiters que treballen amb sabó en comptes d’esprai, o Marilyn Manson quan diu que, si ja està tot fet, l’únic que podem fer és destruir-ho.

El curiós, comenta Fratini, és que cadascú produeix el buit a la seva manera: inevitablement, tot estil tendeix a precipitar en una gramàtica. L’estil és un residu del suïcidi, conclou.


5. Si yo sólo hay uno, tú y yo somos dos

Acabem trobant l’altre punta del problema: el públic. No serveix de res perdre el control del cos si el públic percep igualment un cos humà. Aleshores, ¿com convertir el cos en un bony als ulls del públic, en una taca irreconeixible? Potser així, diu Fratini.

Però penso que, més que no pas el coreògraf, és el públic qui ha de fer l’esforç per silenciar els seus pensaments i mirar sense jutjar. L’obra ho pot facilitar, però no pas substituir. La pega és que això suposa esforç i entrenament: difícilment t’agradarà Kiarostami si estàs habituat a Spielberg, difícilment t’agradarà el Noh si estàs habituat a Schechter. Benvinguts siguin, per tant, tots els programes d’introducció a les obres.



[Accedeix al material de la conferència aquí.]

Comments are closed

Themocracy WordPress Themes