comentaris

By admin, 14/11/2009 12:40 am

Facilito un discurs per passar de la convicció a l’acció. Abandonem les idees obsoletes, col·loquem-nos en el nostre moment històric i rellancem el pensament. Això és la caixa de ressonància, tota profètica, de la tercera conferència.


1. Premissa: què volem.

Ara digueu: volem ser sincers.

Digueu: volem ser transparents. Que a través nostre, del nostre parlar, del nostre cos, de la nostra música, del nostre art, aparegui el món tal com és.

Digueu: volem veure el món tal com és: tenim set de realitat.

Digueu: volem trobar la veritat. I digueu, encara: volem saber expressar la veritat. Quan parlem, volem no fingir, no exagerar, no menysprear, no jutjar el món. Perquè sabem que la natura no fingeix, no exagera, no menysprea i no jutja: “Una generació se’n va, i una altra ve, però la terra es manté sempre [...] Allò que ha passat, tornarà a passar, allò que s’ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el Sol” (Cohèlet!).

Diem: l’alternativa a l’objectivitat és un ego inflamat, és un ego artístic que es projecta sobre el món i el presenta a imatge seva: un ego que jutja, que retalla, que castra, que introdueix una lògica massa humana i ens allunya de la realitat. Rebutgem aquest art que no ens porta al coneixement. Diem: és un art fals.

Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues” (Espriu).


2. Declarem ara que hi ha mitjans enganyosos, i els abandonem per sempre

Per assolir la sinceritat, renunciem avui a ser espontanis. Renunciem d’una vegada i per sempre a reivindicar la puresa. Perquè hem descobert que la puresa és mentida. Perquè no existeix un llenguatge no contaminat. Perquè no existeix una infància ingènua, ni un bon salvatge, ni un estat natural de l’home. No existeix res de tot això. Perquè, amb Roland Barthes, sabem que el nostre inconscient és ple d’anuncis de la Coca-Cola: si el deixem de controlar, passem a ser controlats per ella. És així com diem prou surrealisme, prou automatismes, prou inspiració, prou escriptura automàtica, prou energia desbordada. L’infantilisme és idiota. L’espontaneïetat és irresponsable.

També renunciem, i mirem com es perd per sempre, l’art total. Perquè posar d’acord les arts de cara a un mateix fi és forçar-les: fent-ho, les condicionem, les pautem, i llavors només parlem de nosaltres i les nostres obsessions. I així no accedim al món. Cal, per tant, deixar que les coses s’esdevinguin: que el coreògraf i el director no toquin res: trobarem la manera d’enretirar-nos.

Afirmem que res no és metàfora de res. Un ballarí no és la metàfora d’un príncep, ni d’un cigne, ni del dolor ni del pas del temps. Un ballarí no és un símbol. El cos damunt l’escenari només és un cos damunt un escenari: aprendrem a no projectar-hi res, a deixar que les coses siguin el que són, simples en la seva simplicitat.

Finalment, abandonem també la idea que el cos del ballarí és més important que la resta d’elements. El món és indiferent al ballarí, tal com és indiferent al creixement o a la mort d’una flor. Damunt l’escenari, ho posarem tot en peu d’igualtat. Cultivarem l’estètica de la indiferència, presentarem el cos com un objecte que d’entrada no ens desperta cap simpatia.


3. Què ens posarem a fer

Estudiarem el cos. Anirem més enllà del que li fem fer normalment i buscarem totes les seves possibilitats, múscul a múscul, os a os. El desacostumarem perquè volem saber què és això del cos. Aleshores, estudiarem Rudolf Von Laban i el seu Icosaedre i la seva Kinesphere.

Contra la falsa espontaneïtat, treballarem la premeditació: aspirarem a la consciència màxima sobre allò que fem. Alvin Nikolay ho va dir: una persona que tardi mitja hora a dur-se la mà al cap, serà dansa.

Buscarem l’objectivitat practicant el grau zero d’implicació emotiva. Abandonarem la ideologia i sortirà un art fred, pura forma: estimem la forma, perquè estimem la realitat.

Buscarem l’objectivitat practicant el grau zero d’intervenció. Procurarem no decidir res i resoldrem les escenes tirant els daus o jugant a l’I-Ching. Subsituïrem la lògica humana per la indiferència del món. Juxtaposarem les escenes com si fos un collage.

Llegirem John Cage i aprendrem a superar la música i a obrir-nos a tots els sons: perquè al món no hi ha sons lletjos ni sons bonics, direm, ni una dominant que reclami a cap altra nota, ni una obertura ni cap tancament. Aprendrem a fluir amb el soroll del món, sense esperar-ne res ni trobar-hi cap pista de res, i serem només present.

Deixarem que la nostra obra sigui irrepetible i es perdi per sempre més. Perquè no l’encadenarem als nostres desitjos sinó que tot s’esdevindrà damunt l’escenari per primer i últim cop.

I així, un dia, com Merce Cunningham, acabarem afirmant que la dansa mai no ens ha agradat massa. Només aleshores, amb la indiferència absoluta, deixarem que les coses es comportin del tot al marge nostre: buidats de conceptes, deixarem de reconèixer la gent i les coses, i tot, per nosaltres, només serà llum i moviment. Qui no busqui, trobarà.



[Accedeix al material de la conferència aquí.]

Comments are closed

Themocracy WordPress Themes