comentaris

By admin, 15/10/2009 11:21 pm

Solitud, boges fotogèniques i crisis existencials: amb La mort del cigne comencen els intèrprets que s’entreguen completament al seu personatge: on és el límit? Qui s’entrega a qui? Això ha estat dimecres 14 d’octubre, al Mercat de les Flors.


1. L’artista és un fingidor.

Fins el segle XX tenim un grapat de gent que creia en la sinceritat artística i s’esforçava per deixar la pell a la seva obra. Però arriba l’edat contemporània i, au, Allan Poe parla de la necessitat de fingir les emocions per poder transmetre-les, Nietzche parla de la mort de Déu, Wittgenstein ens aboca al silenci i Pessoa ho remata inventant-se personalitats: l’artista és un fingidor que fins i tot fingeix que està fingint.

Doncs bé, si la dansa del segle XX, com explica Fratini, descobreix la sinceritat del solo, entesa com la coincidència entre intèrpret i personatge, estem davant el cas invers: la dansa comença essent molt frívola (amb Lluís XIV i els balls de saló: taló, punta, taló, punta) i al segle XX, precisament quan les altres arts comencen a veure que tot és ficció i sintaxi, resulta que a la dansa li pugen els fums. Haurà de recórrer tot el camí en un segle.

Qüestió 1: per què, justament ara?

Qüestió 2: què guanyem, però sobretot què perdem, amb això? Com a públic, necessitem veure l’ànima de l’artista?


2. Munts de llicorella

El solo modern planteja la petitesa de l’home davant el llenguatge, diu Fratini. Ho trobo interessant. El solo entès com un tancar-se a l’habitació i mirar-se al mirall: és preguntar-se honestament qui som, què fem: el solo és el grau zero de l’argument i del virtuosisme gratuït.

En les altres arts, aquest mirar l’instrument de treball ha estat més freqüent: en música, això potser és el Clave ben temperat de Bach, el segle XVIII: un provar totes les possibilitats. En literatura, són els experiments de Georges Perec o, aquí a casa, els poemes de Víctor Sunyol:

com sense qui només qui sense com, com l’aire, la lentitud del cel, pedra plasent. gest a gest al nus de l’esperit, de llum, veu a veu [...]

Però Fratini conclou: en les variacions de dansa, els ballarins somreien. En el solo, no: estar sol amb el llenguatge, al principi, serà dramàtic.


3. A cops de martell

El mite nietzcheà de l’etern retorn també ha tingut ressò en dansa, explica Fratini: són les improvisacions d’Isadora Duncan, un ball que s’autodestrueix i es reinventa constantment, que no mira als models històrics o formalistes sinó que és cíclic, còsmic.

Però si Duncan és nietzchana penso que sobretot és per l’arraconament que fa de la consciència en benefici del cos. Per Nietzche, la consciència és essencialment reactiva; és a dir, sense iniciativa pròpia i per tant, nyonya, tiquis-miquis i burgeseta: èeeecs. Per contra, el cos és pura activitat, és afirmació de poder i, això, a Nietzche, li encanta. Llavors Duncan llegeix Nietzche i es posa a botar.


4. La incomprensió dels genis

Fratini remarca el moviment centrípet d’Isadora Duncan, que sempre torna al mateix lloc, que sempre neix de la mateixa zona. I ho relaciona amb els moviments obsessius de certs esquizofrènics, que tornen una vegada i una altra al mateix punt.

No puc deixar de pensar en Thomas Berhnardt: la seva prosa és precisament això: un múscul que recorre tota l’obra, la glorificació d’un motiu per escriure, una obsessió alliberada. Però tanmateix és estructurada, comunicativa. Al mateix nivell també hi ha el Kaddish d’Imre Kertész, on cada paràgraf torna al crit de negació inicial.

Foucault deia que l’art es troba al límit de la bogeria: com la bogeria, l’art és màxima expressivitat, però encara conserva un punt diminut de comunicació. Si el perdem, caiem en l’aïllament del boig. Genial, tanmateix…


5. Disculpi’n que no m’aixequi

Només aparaixem ben bé nosaltres quan deixem de dominar el discurs, quan deixem de controlar la gramàtica i les seves pautes. Això intenta Isadora Duncan i així es presenta el discurs interior de la Molly Bloom de Joyce, diu Fratini. És la teoria de l’escriptura automàtica, però també la idea que avui recorre mil discursos artístics: l’art com una via per fer aparèixer el jo profund.

El problema és què volem dir quan parlem de “jo profund”, quan diem “llenguatge descontrolat”, quan diem “això és verdader” i quan diem “això és fals”. Cito a Vattimo: “no existeix un alliberament més enllà de les aparences, en un pretès domini de l’ésser autèntic”. És a dir, que tot és llenguatge i el nostre caràcter no és més que quatre frases obsessives. Fingim que fingim: no embestim mai els límits del llenguatge. Yeah, relaxem-nos, el món és pop.


6. Noi jove, de classe mitjana, busca tutorand

Idea per una tesi doctoral, gentilesa del conferenciant: les histèriques de principi de segle XX que, davant el fotògraf, s’immobilitzaven i adoptaven postures fotogèniques.

Segona idea per una altra tesi doctoral: Madelaine G., la dona tímida que, sota hipnosi, era capaç de les més innovadores performances.

Conclusions per enganxar a la tesi: la histèria segueix l’estructura clàssica de plantejament, desenvolupament i tancament.


7. Inflors de poagre

D’acord, t’alliberes de la tradició inventant un llenguatge. Quan aquest nou llenguatge es consolida i s’encarcara, toca alliberar-se d’ell per recuperar l’impuls creador. Com? Interposant el cos. És el que fa Martha Graham i també la interessant proposta de Béjart: faig un solo per mi, perquè només jo tinc els defectes que necessito.

El cos, com a objecte inodomable, inesgotable, sempre capaç de sorprendre.

És així com, explica Fratini, als anys 30-40 el problema de la dansa ja no és amb el llenguatge sinó amb el cos. Un gir important, ah oui. Segurament el gir l’encapçala Merleau-Ponty en filosofia i el podem resseguir fins avui, sorprenentment també en l’art més lingüístic, la poesia, on la urgència del cos també ha substituït les baralles amb la forma:

[...] Es cómodo mi cuerpo, / tiene esquinas redondeadas y formas ergonómicas / (sin hablar de lo mucho que abriga / y lo poco que pesa). / No pide nada, no hace preguntas / prefiere no saber. / Acolchado de amor / hace tiempo que no siente la cabeza.

Míriam Reyes.



8. El fil em perd a mi

L’últim pas és aconseguir un cos pur, que s’expressi sense mediació del llenguatge, de la ment. Com aconseguir-ho:

opció A: el butoh: queda’t molt quiet i reacciona al moviment dels budells, del so, dels espasmes musculars. A casa nostra, això ho treballa gent com l’Andrés Corchero i el col·lectiu Cuerpo Transitorio.

opció B: sigues engolit pels objectes. Aquí, Fratini presenta Susanne Linke (justament programada al Mercat fins dissabte!) i el seu solo amb la banyera.

A El Cavaller inexistent, Italo Calvino presenta un personatge que mai no sap si és ell qui es beu la sopa, o la sopa se’l beu a ell…


9. El gat de Chesire

Acabem qüestionant si tot plegat és possible: ¿ser engolit per l’objecte és realment el grau màxim de llibertat o, per contra, és igualment expressió d’una subjectivitat pretenciosa? La dansa urbana diria això i proposa no estar ni per sobre ni per sota la realitat: siguem quotidians. Això és Trysha Brown, dirà Fratini, l’última a somriure.

6 Responses to “comentaris”

  1. Carolina escrigué:

    Es un auténtico lujo poder asistir a estas conferencias. A pesar del esfuerzo que supone desplazarse cuando vives lejos de la ciudad y la pereza que da entre semana, saliendo cansado del curro, en cuanto empieza la charla, te abstraes de todo lo que te rodea y te sumerges en el discurso, tomando notas sobre tantas cosas!!

    Cuan denso pero cuan interesante! Las dos horas y media pasan en un soplo y es que Roberto tiene la cualidad de contarlo todo de forma muy amena, con respeto, pero con mucho humor.

    Como es un placer leer a posteriori la aportación de la administración aquí, en el blog. Leerla detenidamente y seguir reflexionando.

    Solo quería decir esto, ya que se nos brinda la oportunidad de hacerlo. Aún lo estoy digiriendo (soy de digestión algo lenta, me temo).

  2. Toni escrigué:

    Jaja, visca Foix i els munts de llicorella!
    Molt interessants, les conferències.

  3. Marco escrigué:

    Che bella iniziativa e che insegnante carismatico! Pubblicate altro materiale e pensate di esportare le conferenze anche in altri paesi. Grazie, M.

  4. Pepe escrigué:

    Marco, we hope it is possible [to develope this experience in other countries] in the future with the help of Internet and new technologies.

    As for the publications, you’ll find more information in our web, http://www.mercatflors.cat/publicacions. In brief you’ll also find references to a new collection of essays on dance called “Cuerpo de Letra” ["Body Size" in English]:

    #1, “Agotar la danza”, André Lepecki
    http://www.casadellibro.com/libro-agotar-la-danza-performance-y-politica-del-movimiento/1255248/2900001318230

    #2, “Arquitecturas de la mirada, Ana Buitrago (ed)
    http://artesescenicas.uclm.es/index.php?sec=notic&id=71&PHPSESSID=a04152e0809abea87308bc079d9d7c68

    Thanks for your comments and suggestions.
    Pepe Zapata, Communication Director / Mercat de les Flors

  5. sonia escrigué:

    Lo primero que quiero decir es que estoy disfrutando mucho con las conferencias y que espero no perderme ninguna.
    Se me quedo una pregunta en el tintero de la segunda sesion y es que comentaste algo asi como que creias que Israel Galvan era uno de los creadores de solo mas profundos del momento y me gustaria saber por que.
    gracias

  6. fratini escrigué:

    Hola, Sonia. La mejor respuesta la encontrarás en el libro de Georges Didi-Huberman “El bailaor de soleades” (Le danseur des solitudes), dedicado a la figura de Galván. Muy en síntesis: porque de momentos Israel Galván parece ser el único que haga, a través del solo, un discurso extremo sobre la forma danzada (en la esquizofrenia del solo post-moderno nos había acostumbrado a creer que justamente esa forma era la menos arriesgada, y que todo el riesgo atañía a temas dramatúrgicos o existenciales cuya primera implicaciòn era una eclipse, más on menos pacífica, del lenguaje. El lenguaje de Galván, en cambio, es un referente marmóreo. Aún así, Galván lo lleva a algo que no sabría definir de otra manera que como un estado de parpadeo, de intermitencia, como si el coreógrafo estuviera todo el tiempo prolongando la apocalipsis de su desaparición, como si todo el tiempo estuviera bailando sobre el borde de la aniquilación: y todo esto sin salirse nunca de una escuela, una técnica, un vocabulario muy precisos). Espero haber contestado….

Themocracy WordPress Themes