comentaris

By admin, 02/10/2009 12:07 am

Doncs molt bé: això ha estat dimecres 30 d’octubre, Gran Teatre del Liceu: Roberto Fratini exposa el naixement i evolució del neoclàssic. L’home és amè i lúcid, i la conferència es fa interessant. Però ara, aquí, escrivint des de casa, és el moment d’apropiar-me els continguts. Penso: per què ho vull saber, tot això? Què en podem fer, d’aquestes idees? On desemboquen? M’arremango.

1. El clàssic com a insult.

Fa poc una persona em deia que volia esciure un article sobre el clàssic: per què carai encara agrada? És que no s’ha superat? Els problemes que intentava resoldre no s’han resolt???

En altres disciplines, diem que és clàssic tot allò que aguanta el pas dels anys i que sempre té alguna cosa a dir-nos (no és el mateix ser antic, vell, que ser un clàssic: viu). Però la dansa té un problema, en això: resulta que la paraula “clà ssic” vol dir sobretot una altra cosa: més que una obra que aguanta el temps significa un llenguatge molt codificat (puntes, tu-tús, frontalitat, ingravidesa). De manera que dir “aix, que clàssic”, és com dir “ai, noi, no surts del tu-tú”. La proposta de Fratini passa per anul·lar aquest significat i recuperar el primer: serà  ballet clàssic el que aguantarà  el pas del temps i arribarà  com una influència (perquè obre un espai nou que les altres obres habitaran). I tant li fa l’estil i els tu-tús.

Cito mestre Gadamer: “comprendre una cosa no és tant una acció de la subjectivitat com un desplaçar-se cap a un esdevenir de la tradició”. És a dir, sempre que entenem alguna cosa és perquè la passem per la tradició. Necessitem allò clàssic per entendre allò nou.

2. Preferiria no fer-ho.

Fratini comenta que el segle XX ja no parla de mestres de ballet sinó de coreògrafs: la gent que busca un llenguatge propi. Ja no es tracta només d’innovar sinó de crear un estil a qualsevol preu. “No tenir llenguatge propi”: és, també això, un insult? No, molts artistes pagarien per no tenir llenguatge propi. Per perdre’s. No ser autors. Tornar a ser mestres de ballet. Vila-Matas penso que seria d’aquests.

(Tàpies recomana anul·lar-se llegint “No-Dualidad”, de David Loy. Jo hi afegiria conèixer els fenomenòlegs, el zen, el butoh, el noh -llegiu el poètic teatre de Zeami, on els guerrers es transformen en gavines!-)

3. Els meus morts que riuen dâ??estar sempre junts.

M’agrada moltíssim la classificació dels morts que fa Fratini:

-els morts (llegeixi’s el ballet clàssic) poden ser oblidats;

-recordats nostàlgicament;

-embalsamats, momificats;

-homenatjats;

-poden habitar l’imaginari dels vius com fantasmes benignes;

-poden ser no-morts, ser vampirs;

-articular una lectura de la història: la mort els ha tancat el sentit, els ha transformat i transfigurat.

Això es pot reduir a la classificació que fa Todorov en relació a l’ús que fem del passat: uns s’hi encadenen i el mitifiquen; d’altres, se’n serveixen. Encadenar-nos-hi és momificar el passat, homenatjar-lo, esclavitzar-nos als dictats dels no-morts. És fer dansa sense saber massa què hi busquem: d’això n’hi ha molt… En canvi, l’interessant és utilitzar-lo, buscar allò que encara té coses a dir-nos i oblidar la resta sense gaires manies.

Aquest ball de morts potser passa perquè hi ha poca filosofia de la dansa. Resulta que fins el segle XX els intellectuals sempre han rebutjat el cos com si fos un inconvenient, no pas un tema d’estudi i és aixícom la dansa sembla menys habituada a buscar un discurs.

Conclusió pràctica per un pla d’estudis: 1 assignatura de dansa, 3 de filosofia?

4. In my solitude.

Una frase trista: “ballem sols, perquè el nostre llenguatge no es pot compartir amb ningú”. La frase la diu Fratini parlant del solo entès com el divorci entre el jo i el llenguatge. Al segle XX s’ha acabat el pas a dos, que era la manera escènica de compartir el significat.

Sempre se m’ha fet molt interessant observar les relacions entre els ballarins: estan tancats en si mateixos? S’afecten? Fa poc vaig veure “Dust”, de la companyia Nunart, al Tantarantana: el més bonic era com es tocaven molt lleument: allò tenia molta més humanitat que segons quin pas.

Anem a l’obra Fase, Four movements to the music of Steve Reich, de la Keersmeaker: tenim dues ballarines de costat però incomunicades, cadascuna repetint el mateix moviment una vegada i una altra i una altra. Ep, però arriba un moment que apareix un retard d’una mil·lèssima de segon que es va acumulant i cada 30 o 40 repeticions arriba el miracle: encaixen. Estem sols, però la bellesa hi és igualment.

(El proper pas en la incomunicació és quan la solitud abarca el públic i apareixen obres pensades per no ser vistes: el ballarí, sol, executant l’obra tancat qui sap on. Després, ja no caldrà  ni l’home i només quedarà  el llenguatge: són les escultures de Juan Muñoz: ventrílocs mecanitzats que parlen sols en un museu.)

5. Estupors i tremolors.

El responsable d’il·luminar la gramàtica és Balanchine. Amb ell, explica Fratini, el llenguatge comença a parlar de si mateix. L’argument passa a segon pla i apareix la sintaxi. És el que descobreix la literatura (llegeixi’s la petita “Carta a Lord Chandos”, de Hofsmannsthal, per exemple), o la pintura (quan posa en primer pla la importància del traç, la textura) o la música en definitiva, és la famosa mort de Déu entesa com la impossibilitat d’invocar res superior. Tot és un invent nostre: quin desengany (i quina sort, acabarà  dient l’Estranger d’Albert Camus!)

Sobre això, hi ha un video terrible: una entrevista al pianista Sviatoslav Richter, qui parla d’un magnífic concert: “I thought it was a good concert”, diu, “but when I hear the results…”, mireu-lo aquí.

6. La meva covarda, vella, tan salvatge terra

Diaghilev se’n va a l’estranger a oferir les seves idees modernes + russes perquè resulta que a Rússia no agraden. No sé si en la nostra història tenim casos d’aquests. Aquí Fraga venia l’”Spain is different” que era vendra la pandereta a dins i a fora, no és el mateix. És clar que d’exiliats en tenim (penso en l’Arrabal, per exemple): però no venen la marca del país. ¿Potser García Lorca, que era l’Espanya vanguardista i aquí només han quallat les obres tradicionals?

Roberto Fratini acaba. Han estat vora dues hores de veure videos (la creme de la creme!), riure amb ell i prendre apunts compulsivament. És el moment del torn de preguntes però en surten poques. Jo mateix penso que no sabria pas què preguntar. De fet, no recordo haver fet mai cap pregunta en un torn de preguntes: vaja, sospito que sóc de pensar lent. I és així com arribo a casa, engego l’ordinador, i tranquil·lament, ara sí, escric “doncs molt bé, això ha estat dimecres…”.

[Accedeix al material de la conferència aquí.]

9 Responses to “comentaris”

  1. Betty escrigué:

    Es possible no tenir llenguatge propi? Jo crec que no. Fins i tot qui imita ho fa amb un estil reconeixible.
    He trobat molt encertat el video del músic Steve Reich. Frapant!

  2. Carolina escrigué:

    Em va encantar la xerrada, amena i interessant. Llàstima que el temps se’ns tirés a sobre i no poguéssim gaudir de més vídeos, que tot i coneguts, es un plaer tornar a veure i més en pantalla gran.

    I es que jo soc clàssica, puc?

    Sí, m’agrada molt el neoclàssic, el clàssic i els ballets de repertori. Crec que els que han sobreviscut, ho han fet perquè son obres d’art. Però vives, no mortes, de cap manera, i per això encara es representen. Les companyies que les mantenen, algunes d’elles companyies de primer nivell i que son per les que val la pena veure’ls, compten amb un públic fidel que espera amb gran il·lusió que les programin i repetir moltes vegades amb diferents ballarins. La interpretació que en fa cada un d’ells, els diferents estils, la forma d’abordar-los i la fidelitat al representar-los, un tors, una ma, una presència, mil matisos… i, es clar, una gran orquestra interpretant una bona partitura, una presentació, decorats, il·luminació, vestuari, etc. que son una delícia de escoltar i de veure. I a més, aquests ballets, tot i que mantenen els codis d’aleshores, han evolucionat. La tècnica permet ara un virtuosisme impensable quan es van crear.

    També, a més, encara hi ha coreògrafs que creen obres molt clàssiques i que reben molts encàrrecs. Tenen èxit, agrada el que fan, i agrada des de els USA a Rússia, passant per Canadà, Stuttgart, Anglaterra,… penso per exemple en Peter Quanz. Com es això, si es tan sumamente clàssic, ell? També �?ngel Corella per a la seva estrena com a coreògraf a Peralada, crea una peça clàssica de puntes i tutús que agrada molt, segons es llegeix a les crítiques dels diaris catalans.

    No viurem només de clàssic, al menys jo no, però de tota la dansa contemporània que veig, aquella que veu del llenguatge clàssic, es la que més m’arriba, li trobo una qualitat de moviment i una bellesa que l’altre no té, i pot ser rabiosament contemporània.

  3. eloi escrigué:

    Quina descoberta, aquest nou blog sobre dansa!
    Interessant el video de Steve Reich i el seu muntatge mesurat, amb les intervencions seleccionades: la petita mostra no es fa gens feixuga. Això s’anomena agilitat, com l’essència mateixa de la dansa.
    És captivadora la fluïdesa d’aquestes reflexions escrites, i m’encanta el pont que s’estableix entre el ball i algunes idees de la filosofia. El debat entre el clàssic, el nou i la tradició el trobo molt pertinent. Tot molt suggerent, vaja!

  4. admin escrigué:

    És possible no tenir llenguatge propi? Va lligat amb l’intent de silenciar l’ego (d’aquí que citi el zen), però també amb el d’intentar presentar el món tal com és (vegi’s els llistats d’objectes que fa Robbe Grillet per intentar ser objectiu) o admetre i aprofundir en el fet que el llenguatge ens controla a nosaltres i no pas nosaltres a ell. Ara bé, es pot aconseguir?…

    Carolina, que difícil, això que planteges! Dius que trobes més qualitat de moviment i bellesa al clàssic… en part pot ser perquè, a Catalunya, com que arriba amb comptagotes, ja vé filtrat i no veiem segons què… Però sí que té una bellesa diferent (que consti que dic diferent, no pas millor, eh?!). D’on li surt? Això obre mil preguntes: és glamour? Elegància? Depuració? I si el clàssic ho té, per què els altres no ho aprofiten? No ho volen? Aleshores, què pretenen? Si s’ha de descobrir, és de més difícil accés? Més estimulant intel·lectualment?…

    Eloi, si no t’has inscrit, no dubtis a treure el cap a les conferències i apuntar-te a les activitats complementàries que anirem proposant!

    (Veig un embolic de videos: el del pianista tristoi és en Richter.)

  5. Santi escrigué:

    Estic totalment d’acord amb el ha escrit la Carolina.
    A mi m’encanta el ballet de repertori, (el llac dels cignes, Bella dorment, Giselle, etc)
    Encara recordo el grandiós éxit que van tenir les representacions del llac dels cignes al teatre grec fa uns 10 anys amb el ballet de cuba, a més el marc era inmillorable.
    En canvi, no recordo funcions de contemporani que m’hagin quedat gravades a la ment, potser algunes , com diu la Carolina, que tingui un aire…clàssic. Però això és molt subjectiu.

  6. Carolina escrigué:

    Eiii, com m’agrada descobrir que no soc l’única clàssica! Santi, es cert, el Grec ja no programa clàssic des de fa uns quants estius. El nostre es un país erm de clàssic, tot i que van sortint cosetes que poden fer pensar que quelcom està començant a canviar. Jo no perdo l’esperança…

    Respecte als comentaris d’administració, sí, es cert que hi ha clàssic dolentíssim i per desgràcia també ens arriba aquí, però el clàssic quan està ben ballat…es magnífic!!

    Depuració i elegància, sí, crec que es això el que jo hi trobo com a “plus��? al moviment quan em refereixo al contemporani amb base clàssica, i per sort al Mercat en hem vist de molt bo….!!

    I per acabar felicitats a centdanses per la magnífica iniciativa de demà! Obrir-nos les portes de la companyia de David Campos per poder gaudir d’una classe oberta i un assaig, es tot un luxe. Ell i la seva esposa l’Irene son molt bons mestres i la seva lluita per mantenir la seva companyia es digne d’admiració. Gràcies! No hi faltaré!!!!

  7. antoni escrigué:

    Amb una mica de retard, felicitats pel cicle: es una oportunitat única pels espectadors que no hem tingut accés a formació en dansa, i gaudim (molt) d’ella sense poder-la contextualitzar dins la seva pròpia història. I gràcies sobretot al Mercat(de veritat que “no cobro”, sempre he pagat les meves entrades,es una opinió desinteresada!) pels espectacles que, de tant en tant, ens porta: NIEUWZWART (2009)de Vandekeybus, al darrer mes de Maig, es per callar la boca als detractors del contemporani…si,el neoclàssic pot ser una experiència estètica plaent, sens dubte, però l’esprit del nostre temps està en les creacions d’alguns, com NIEUWZWART. Molt interessant si penjeu els continguts del cicle en el blog, així podem conservar un material bàsic.

  8. fratini escrigué:

    Bueno, soy el ponente, y será el caso que los usuarios de este blog vayan acostumbrándose a mi castellano escrito de invención. Vamos a ver: encuentro que la alternativa estética entre estilo clásico y modernidad es simplemente mal puesta (es de hecho una trampa teórica que en su tiempo empobreció la vertiente danzada de medio modernismo europeo), porque se basa en una oposición de lo más artificial entre una supuesta esencia de la nueva danza, y una supuesta decrepitud de la danza decimonónica (en esto la danza es como Eros o Thánatos: un dios siempre joven – puesto que no envejece mientras alguien la baile). La Postmodernidad más reciente ha demostrado con una cierta elocuencia que la hybridación es un destino de todo encasillamiento estilístico; la misma Post-modernidad (pienso en cierto Forsythe, en Lock y en unos cuantos más) ha también realizado una curiosa, telescópica inversión de la memoria de uso en materia de estilos: porque si hasta los años ‘80 el más común de los lugares comunes alrededor del ballet era que constituyese una “base” (léase un axioma pedagógico o una raigambre cultural) de la danza moderna (y que en este sentido su idea de cuerpo fuera algo más simplista que la idea promovida por la nueva danza), a partir de las acrobacias físicas y conceptuales de Forsythe todos estarán de acuerdo en asumir que el último Post-clasicismo va conviertiendo cada vez más la gramática del ballet mismo en algo supremático (algo como una superación, una hypostasis de la modernidad, devuelta al estatuto de “base”). La belleza del estilo clásico? Posiblemente estriba en que la preocupación básica de mucho neoclasicismo sigue siendo la paradoja misma de la belleza (y por ende la inadecuación del cuerpo). Y esta inefabilidad de un cuerpo que quiere ser “calladamente elocuente” (es decir “figurarse”, y al fin y al cabo “imaginarse” sin descanso) sigue enganchando. Lo confieso, me engancha también a mí.

  9. Carolina escrigué:

    Antoni, ei, coincideixo amb tú en que el cicle i també aquest blog son genials. Jo també soc només espectadora, peró amb un llaaaarg bagatge ja, je, je! i també pago rigurosament les meves entrades (sort dels abonaments, el Liceu a veure si n’aprèn!). La trobada chez Campos va estar sensacional, a veure si ens el programen al Mercat que el seu “Rock Requiem” per exemple es ven innovador. Fratini, gracias mil, eres la bomba, me quedo con la boca abierta y eso que me da pereza venir (vengo de muy lejos) pero cuando estoy ahí, el tiempo se me pasa en un soplo y es el rato más provechoso de la semana, sin duda ¡cuanto aprendo!! Ah y me encanta que tú también te enganches ;-) gracias por confesarlo!

Themocracy WordPress Themes